L'ALUMNAT AMB TC (TRASTORNS DE CONDUCTA)

La intervenció de diferents professionals és un treball de comprensió per afrontar l’exclusió que envolta aquest col·lectiu. En molts casos, s’ha produït un circuit de derivacions que han accentuat la incertesa del cas. Es important establir una coordinació entre serveis psicopedagògics, socials i de salut mental de forma que es pugui abordar de forma global el conjunt de necessitats de l’adolescent.

Segons Winnicott (1999), tots aquests adolescents participen d’un sentiment que prové de la sensació d’haver viscut la despossessió, la pèrdua d’alguna cosa que no s’expliquen i que els fa persistir en una conducta que es com una manifestació silenciosa del dret a ser considerats i ajudats a sobreposar-se d’aquest sentiment dolorós i entristidor.

“La conducta antisocial és l’expressió d’una reivindicació i, també, d’una particular condició humana del dol”

El TC és una manifestació d’un dol que no conclou, que no te fi, que justifica el sentiment de desheretat o d’errant. Quan els nois o noies que pateixen aquest sentiment s’expliquen el que els hi passa el TC es dissol.

Si l’elaboració no és possible, en la seva vida adulta la dimensió del trastorn de personalitat, de la delinqüència o de la malaltia mental es fàcil que apareguin.

Si volem fer una representació compartida del trastorn ens hem de fer aquestes quatre preguntes:

Què cal entendre?

Què cal Evitar?

De què cal sensibilitzar-nos?

Què cal reconèixer?

Què cal entendre?

El que caracteritza al TC és la conducta alterada, l’alumne busca de forma persistent i repetida una resposta, una acció fixa davant determinades situacions. La persona fa una elecció que ve forçada per la conducta inadequada, vol superar l’estancament en el creixement o sortir de la seva imatge desenfocada.

L’autoimatge de vegades pot ser poc valuosa o indigna i d’altres, majestuosa i incomparable. Els sentiments són el resultat de com el veuen els altres i de com es veu a ell mateix. Quan dialoguem amb un alumne amb TC, sovint manifesta una relació d’estranyesa cap a la conducta realitzada. Té una sensació de desrealització, és un signe psicopatològic.

Desrealització:

_ Dificultats per a precisar si la conducta ha tingut lloc i com s’han produït la seqüència d’esdeveniments.

_ Estranyesa de la vivència dels fets

_ Aparició d’una solució fàcil i habitual per a disfressar i confondre: “Ha començat l’altre, no ha estat jo”

_ Aparició d’una expressió infantil de desconeixement: “Això no ha passat”

El problema està en què l’elaboració i la interpretació s’atorga als altres i ells es presenten tant sols com una víctima, l’afectat, perquè la posició d’una persona amb TC és passiva respecte als altres i als esdeveniments que van passant. La conducta trastornada substitueix a la pèrdua de consciència de la realitat i introdueix un impuls descontrolat i necessita ser entesa abans que corregida.  

Què cal Evitar?

Evitar la patologització, discriminació  o criminalització dels alumnes amb TC. El TC no és una entitat clínica constituïda, descriu una manifestació objectiva d’un patiment psíquic de naturalesa específica a demostrar.

De què cal sensibilitzar-nos?

La conducta manifestada per l’alumne amb TC no és fruit d’una elaboració mental del malestar o del compromís entre el malestar i la visió personal. La conducta vol anticipar-se a esdeveniments que resulten dolorosos, inexplicables, i que s’imposen.

L’experiència del dolor psíquic és emotiva, sense paraules i té una categoria de certesa inexplicable. La despossessió, la culpa inexplicable, la melangia són sentiments que no abandonen a l’alumnat amb TC.  Arriben a la conclusió de que valen poc, se senten bruts, incapaços de posar ordre a la seva vida i modificar la seva forma de ser.

Què cal reconèixer?

La representació completa del TC implica considerar la dimensió temps en la mentalització del conflicte. No es un malestar estàtic, evoluciona. La persona pren posició respecte al conflicte i el repte de fer-se gran. Aquest procés mostra diverses etapes en eles quals construeix judicis i actuacions amb la finalitat de defensar-se del sentiment trastornat o desfer-se’n . Els judicis intenten anul·lar un sentiment, justificar-lo, mostrar la vivència injusta, apel·lar a l’ajut, formalitzar la contenció, fer recurs d’empara, etc. Volen ser tinguts en compte i denuncien els errors de la convivència i les institucions però a la vegada no se’n en surten.

El TC configura un procés evolutiu anormal en la maduració de la persona que acostuma a tenir el seu origen a finals de la primera infància, sol ser d’inici silenciós.

On situem els signes d’alarma? 

Malestar en relació entre ells i els adults pròxims, li és difícil separar-se de les persones significatives familiars i no familiars, canviar d’espais o d’activitats. Sobresalts i interrogants que es plategen sobre el que fa i sobre la manera en que s’ho prenen els altres. Forta labilitat emocional ( pot anar des de la inquietud, la poca empatia, el mal humor, la impulsivitat, la inhibició, l’astènia, la irritació... a l’alteració del to muscular i corporal ). Les reaccions de pensament solen ser dissociades. Tendeix a la sospita i a la interpretació no adequada, a la vivència d’imposició de judicis, a la falta de reflexió. L’infant pot tenir dificultats per pensar, per imaginar, per inventar, o al contrari, pot tenir una imaginació malaltissa davant de la realitat incòmoda o no gratificant. L’aprenentatge acostuma a fer-se per imitació i no per raonament simbòlic i acostuma a tenir problemes per atendre i concentrar-se. L’educació es torna rígida o sense control.