De què es queixen els professors en educació especial?

• Hi ha associacions i fundacions dedicades a diferents trastorns de desenvolupament però no hi ha forma de què es posin d'acord totes per fer coses juntes i hi ha en general,una falta d'interès per la inserció social (es preocupen més de recolzar als pares i als nens però  quan arriben a adults no hi ha un acompanyament de la persona en la vida adulta en el seu procés d'integració a la societat).
• Alguns psicòlegs que porten als estudiants no paren massa atenció al treball que es fa a l'escola, o creuen que ho saben tot de l'estudiant i no fa falta escoltar al professor o quan es reuneixen a l'escola no es queden massa estona. Es queixen de falta de cooperació i d'implicació.
• En el meu rol de professora-tallerista des de la Psicopedagogia que comença a treballar ensenyant a adults penso que hi ha molta informació sobre els trastorns de desenvolupament en quant a nens però hi ha com menys informació de què passa quan arriben a adults i quin és el procés maduratiu que segueixen desprès i la seva adaptació a la societat i la integració laboral. També hi ha un buit, fins el que ara he vist, amb el suport a la familia: què passa quan ja no assisteixen a l'escola? quan els pares ja no els poden dominar i poden prendre la decissió de no medicar-se o d'anar-se'n? Com s'han d'orientar els problemes d'inatenció d'una persona adulta que no et voldrà fer certs exercicis perquè ja s'ha acceptat així i creu que no li servirà de res o que de per si li avorreix tot i no està motivada per a res?